I per fi va arribar la normalitat.
En realitat va començar a arribar fa quasi dues setmanes, però com tot en la vida, no ho va fer de cop. Està fent-ho poquet a poquet. Supose que passara una o dues setmanes més fins que em normalitze.
De moment, ací estic, al treball, rodejada d'ordinadors, posant a punt les màquines (literalment). També he començat l'anglés. No pare de començar coses... Eh, que jo soc de les que si que les acabe... les coses que comence. Encara que l'anglés no se me dona massa bé. Bo, espero soltarme a xarrar en aquest curs, al menys per a perdre la vergonya. Per ara m'estic divertint.
També he de posar la meua web al dia. La tinc feta un desastre, perque volia donar-li un altre aire i ara no en té cap. A vore si conforme em vaig normalitzant... normalitze la web.
De política no tinc ganes de parlar. Per a qué? Ja està tot dit. Ara es hora de fer. Aquest dissabte ja podem fer alguna cosa:
PROCESSÓ - MANIFESTACIÓ PER LES VÍCTIMES DE LA CORRUPCIÓ, que tindrà lloc el proper dissabte dia 31 d’octubre a les 18:00 hores a la plaça Sant Agustí de València.
dijous 29 de octubre de 2009
divendres 4 de setembre de 2009
APASSIONAT amb aquesta lectura...
¿Qui ha dit alguna vegada que els peus no tenen importància perquè estan a l’altra punta del cos, o més be, allà per les extremitats?
Les extremitats inferiors, perquè és de tots sabut que estan les extremitats superiors i les extremitats inferiors.
En general les que més es veuen solen ser les superiors o mans.
Tot hom, quasi que es preocupa més d’elles, de les mans, perquè com que es veuen més.
Clar, per a d’això estan per dalt, mes a l’altura dels ulls.
Supose que és per eixe motiu que la gent, i sobre tot les dones, se les cuida més: se les deixen llargues, o se les pinten…
N’hi ha dones que en la borsa sempre duen, alguna llima d’ungles, i altres que no saben eixir de casa sense la crema de les mans.
Dels peus en acordem menys.
En hivern ni pensem en ells. Com fa fred i els tapem, la única cosa que ens preocupe es que estiguen ben calentets.
En canvi a l’estiu…
A l’estiu tot canvia.
Fa calor, i de la mateixa manera que ens posem vestits fresquets, també deixem més llibertat als peus.
I com la moda mana…
Doncs, a les botigues trobem unes sandàlies súper guais que ens encanten…
Però quan se les pose’m ens adonem que els nostres peus estan esquerdats (ja s’encarreguen de que s’adonem els fabricants de les cremes de peus), secs i…
En fi, que a vore qui es la guapa que es calça unes sandàlies que deixen els peus al descobert.
Si, jo tenia “juanetes”, o “hallux valgus”, però de la mateixa manera que em vaig deixar de fumar, ara puc dir que ja no en tinc, de “juanetes” cony.
Perquè per a mi ha segut més o menys la mateixa cosa.
Des de que varen fer la seua aparició i a fer-me mal era una de les coses que tenia pendents.
Com quan fumava i cada nit em deia a mi mateixa que un any d’aquest ho deixaria i al final, mira, ho vaig deixar.
Doncs amb els “juanetes” he fet igual.
Fa uns quatre o cinc anys que em deia a mi mateixa que anava a operar-me’ls.
I ja està, ja ho he fet.
Be. Encara que molt de mal, d’eixe de morir-me, no m’ha fet, si que és un penyaç. Perquè estar queta mes i mig, i després de dos mesos de vida normal, tindre que estar altra vegada mes i mig queta… si, realment és un penyaç.
Però be, ja està. Em podré ja comprar qualsevol classe de sabata sense que es trenque en menys que canta un gall. I em podré mirar els peus sense tractar d’esbrinar quin angle formen en les ratlles de les rajoles del terra.
I aquesta és la història d'uns “juanetes” i servidora.
Com pots esbrinar és la cosa més apassionant que està passant en la meua vida en estos moments.
divendres 21 de agost de 2009
15 D'AGOST... Festa nacional perque vaig naixer jo, clar.
la xicona de la foto no es conserva malament per a fer 84 anys, eeehhhh...
¿Un desig? M'agradaria que a partir d'ara totes les coses que escriga siguen divertides. M'agradaria riure molt, de mi, de tu, de tots...
