L'INFINIT

Tant de temps pensant que no hi havia ningú que et puguera entendre millor.
Tant de temps creient que tot allò que t’envoltava era la veritat.
Tant de temps patint i sentint la impotència de no saber fer millor les coses.

Sovint penses que al mon ets tu i les teues circumstancies.
Massa vegades creus que la raó es teua i dels teus.
Quasi sempre et sents el melic del mon .

Però en algun moment de la vida et creues amb algú que pot ser t’entén més i millor.
I llavors dubtes, i els teus ulls s’obrin com a plats.
Es quan t’adonés que al món hi ha molts mons.



Soc un micró∞ del cosmos… Quina presumpció la meua, volia dir del planeta…

RECORDS D'INFÀNCIA

Des de molt xicoteta anava a Paiporta a quedar-me allí, en casa dels meus iaios materns. Els volia molt als dos però de qui conserve un record més viu i més tendre es de la meua iaia; Cecilia es deia. Ella em malcriava. A mi m’agradava molt que em fera pessigolles, però de les que es fan en forma de carícia, que si et descures t’adorms del gust que et donen.

També m’agradava molt a l’estiu, quan ens assèiem a la porta del carrer, a la fresca, en un balanci i em preparava per a berenar llet fresca amb rosquilletes… Que bo que m’estava..

En la paella dels diumenges sempre ens guardava el renyonet del conill per als més xicotets. Es l’única classe de viscera animal que menge, ja que des d’aleshores el renyonet del conill en la paella es va convertir per a mi en el més delicat dels mossos.

Vivien en una casa que tenia un corral, i jo em feia casetes en un galliner en el que ja no hi havien gallines. Jugàvem la meua germana i jo.
Aquella època la recorde molt gratament. Ho passava molt be a Paiporta.

M’agradava abraçar a la meua iaia i dir-li que era molt guapa i que tenia uns ulls molt bonics. Ella sempre em deia que no era veritat, que tenia ulls de gat (els tenia verds).

La meua iaia quan reia ho feia a consciència, amb unes riallades que feien que només de sentir-la riguérem els demés.

Otia, otia, otia…

I es que fa molt de temps que no pose fotos, i avui n’he fet unes quantes al treball, perquè he dut la càmera casualment. Bo, no casualment, ha coincidit que després havia d’anar a un festival de Nadal d’una escola i volia fer fotos, i mira tu per on que avui ens convidaven a dinar al pas de F.T. El cas es que he fet unes quantes fotos en la secretaría amb els companys, i venia a casa jo, tota il•lusionada per a penjar-les, però m’he vist i … horror… estic …

He recordat que quan fumava, una de les coses que m’animaren a deixar-ho era que quan em veia en les fotos estava sempre amb la cigarreta en la ma. Aleshores, avui, quan m’he vist en les fotos, m’he dit a mi mateixa que ja n’hi ha prou d’excuses, que he de posar-me a dieta de manera urgent. Que ni Nadal ni porres, que ara soc la més grossa de totes. Clar, tanta oposició i tanta operació, però no, prou, prou i prou.

I és que avui ha estat un dia de bufetades. Bufetades no de plaf, sinó d’ajupir el cap i buscar si hi havia una poca d’humilitat per algun raconet de la meua persona. I és que en açò de la cabuderia, quan més major es fa un jo crec que més cabut és. I t’encabotes en una cosa i t’ofusques i no veus més… I tu, (vull dir jo) et creus que ho saps ja tot, que tu soletes t’arregles la mar de bé, i llavors es quan va i arriba la bufetada…
Primer volia que m’engolira la terra, després em sentia una inútil, després he pensat que “la letra con sangre entra”… I per fi he pensat que tots som humans, i jo sobre tot, soc humaníssima, I que més val que aprenga la lliçó.

Que, què ha passat? Una pregunta tonta d’examen. Com aquella de quina será la cc que dona un transformador.
El cas es que tenim un circuit i va tot bé, però l’amperímetre no es vol moure. Hem canviat fusibles de la F.A., cables diversos, polímetres diversos… i no havia manera.

Al final algú ha descobert que els fusibles de tots, però tots els polímetres no funcionaven. Clar, donaven tensió, però no corrent. Ja et dic, la cosa és tan absurda, que volia desaparèixer.

Bé, demà serà un altre dia. Però avui em pose a dieta, passe el que passe.

Vaig a posar aquesta foto per a mirar-me i recordar-me, allò de la dieta. Encara que també és més que provable que fins que no tinga ganes de fer altra entrada no entre al blog. Doncs també la imprimiré i me la posaré per tots els racons de casa.

Per cert, els de la foto són els meus compis, Juan, Alicia i Cristina. La grossa soc jo.

/>


Per cert, el restaurant era d'allò més guai, de cuina asiàtica. Hem provat coses molt curioses i sabroses.

Però a partir d'ara, menys quan no puga evitar-ho per les dates que estem, dieta... Ja posaré una foto d'ací a dos mesos, a vore si he complit el que he dit...

COSES QUE HE PENSAT AVUI

Després de molt de temps amb poc de temps per a no fer res o simplement per observar l’entorn que m’envolta, avui si, he gaudit d’estones en les que he pogut fer aquestes coses, i relaxar-me una miqueta,.

Per això el tema d’avui no és un monotema sinó un politema. O més bé coses soltes que se m’han acudit, i que encara que semble que m’han vingut al pensament de cop, no és així, perquè he pensat sobre elles en els moments de soledat, vull dir en els moments en que no estava fent res que requerira concentració o estar amb altres persones. Mentre venia en el cotxe del treball n’he tingut un d’aquest, encara que si Tràfic se n’adona pot ser em multe per distracció al volant…

Comence…………………….

“Fins i tot, la imperfecció és imperfecta” (toma, toma i toma… Ni Plató)

“Els humans som essers molt estranys. Sempre volem el que no tenim i quan ho tenim passem de tot. Un exemple: En una dictadura la gent vol democràcia per a votar i participar en la societat. I quan eixa mateixa societat te la democràcia aleshores passa de votar i de participar en la societat. Si, realment els humans som essers molt estranys”

“Estic cansant-me de fer jo totes les coses; Que tot depenga de mi, de poder donar passejades pel llit per tan gran com és. Soc humana, soc rara.”

Ja no se m’han acudit més coses.


ja de xicoteta prometia en açò dels pensaments com es veu en la foto... era molt sabuda... El Quixot era el meu llibre de capçalera...

I per fi va arribar la normalitat.

En realitat va començar a arribar fa quasi dues setmanes, però com tot en la vida, no ho va fer de cop. Està fent-ho poquet a poquet. Supose que passara una o dues setmanes més fins que em normalitze.

De moment, ací estic, al treball, rodejada d'ordinadors, posant a punt les màquines (literalment). També he començat l'anglés. No pare de començar coses... Eh, que jo soc de les que si que les acabe... les coses que comence. Encara que l'anglés no se me dona massa bé. Bo, espero soltarme a xarrar en aquest curs, al menys per a perdre la vergonya. Per ara m'estic divertint.

També he de posar la meua web al dia. La tinc feta un desastre, perque volia donar-li un altre aire i ara no en té cap. A vore si conforme em vaig normalitzant... normalitze la web.


De política no tinc ganes de parlar. Per a qué? Ja està tot dit. Ara es hora de fer. Aquest dissabte ja podem fer alguna cosa:

PROCESSÓ - MANIFESTACIÓ PER LES VÍCTIMES DE LA CORRUPCIÓ, que tindrà lloc el proper dissabte dia 31 d’octubre a les 18:00 hores a la plaça Sant Agustí de València.

APASSIONAT amb aquesta lectura...

¿Qui ha dit alguna vegada que els peus no tenen importància perquè estan a l’altra punta del cos, o més be, allà per les extremitats?
Les extremitats inferiors, perquè és de tots sabut que estan les extremitats superiors i les extremitats inferiors.
En general les que més es veuen solen ser les superiors o mans.
Tot hom, quasi que es preocupa més d’elles, de les mans, perquè com que es veuen més.
Clar, per a d’això estan per dalt, mes a l’altura dels ulls.
Supose que és per eixe motiu que la gent, i sobre tot les dones, se les cuida més: se les deixen llargues, o se les pinten…
N’hi ha dones que en la borsa sempre duen, alguna llima d’ungles, i altres que no saben eixir de casa sense la crema de les mans.

Dels peus en acordem menys.
En hivern ni pensem en ells. Com fa fred i els tapem, la única cosa que ens preocupe es que estiguen ben calentets.
En canvi a l’estiu…
A l’estiu tot canvia.
Fa calor, i de la mateixa manera que ens posem vestits fresquets, també deixem més llibertat als peus.
I com la moda mana…
Doncs, a les botigues trobem unes sandàlies súper guais que ens encanten…
Però quan se les pose’m ens adonem que els nostres peus estan esquerdats (ja s’encarreguen de que s’adonem els fabricants de les cremes de peus), secs i…
En fi, que a vore qui es la guapa que es calça unes sandàlies que deixen els peus al descobert.

Si, jo tenia “juanetes”, o “hallux valgus”, però de la mateixa manera que em vaig deixar de fumar, ara puc dir que ja no en tinc, de “juanetes” cony.

Perquè per a mi ha segut més o menys la mateixa cosa.
Des de que varen fer la seua aparició i a fer-me mal era una de les coses que tenia pendents.
Com quan fumava i cada nit em deia a mi mateixa que un any d’aquest ho deixaria i al final, mira, ho vaig deixar.

Doncs amb els “juanetes” he fet igual.
Fa uns quatre o cinc anys que em deia a mi mateixa que anava a operar-me’ls.
I ja està, ja ho he fet.
Be. Encara que molt de mal, d’eixe de morir-me, no m’ha fet, si que és un penyaç. Perquè estar queta mes i mig, i després de dos mesos de vida normal, tindre que estar altra vegada mes i mig queta… si, realment és un penyaç.
Però be, ja està. Em podré ja comprar qualsevol classe de sabata sense que es trenque en menys que canta un gall. I em podré mirar els peus sense tractar d’esbrinar quin angle formen en les ratlles de les rajoles del terra.

I aquesta és la història d'uns “juanetes” i servidora.

Com pots esbrinar és la cosa més apassionant que està passant en la meua vida en estos moments.

HALLUX VALGUS (esq. -menys mal que sols tinc dos peus, no vull ni pensar si fora un cent peus...- )