paren el mundo, que yo me bajo...

QUE PASSEN ELS 50....

Aquesta nit he somiat que li deia al mon, “Escolteu, a mi ja no em vingueu amb tonteries, que jo ja tinc 50 anys, i no pense deixar-ne passar cap ni una.

Si, avui es el meu aniversari. Canvie de desena. La vegada anterior que vaig canviar de desena, a la quarantina no em feia molta gràcia.
Aquesta vegada el fet de complir 50 anys em feia una mica de por. Però supose que prompte m’acostumaré, perquè després vindran els 51, 52 etc.

En fi, que assumís els meus 50, les meues arrugues, la meua experiència, les meues ficades de pota, que evidentment seguiré tenint, i que encara que abans m’he emocionat una miqueta i m’he posat a plorar, pensant no sé quines coses, estic contenta. LA gent que estime m’ha felicitat i per això he de donar les gràcies a tots per en recordar-se de mi.

Últimament m’he fet addicta al facebook. M’havia negat, però al final he caigut.

M’agrada perquè es pot trobar a molta gent i totes eixes coses.

També m’agrada perque quan estic llegint alguna noticia que m’agrada o que crec que és interessant, la puc compartir al facebook.

Observe que al facebook es pot detectar ràpidament els interessos de les persones que allí hi son. Vull dir, que hi ha qui el fa servir per a relacionar-se amb altres persones públicament, altres per a escriure cites d’escriptors que els han agradat, i molts per a fer jocs. Tot està bé. Jo principalment ho faig servir per a posar les noticies o coses interessants que veig als diaris. També observe que cuasi ningú posa l'any de naiximent. I si que hi han molts que posen l'estat civil. És curiós.

Bé, es tracta d’una xarxa social i com a tal... Hi ha gent que compta amb 300 ó més amics. I jo, no més en tinc 12 ó 13. Jo és que no soc molt social. Abans m’agradava que veren la meua web o el meu blog. Ara també, però como no els dedique molt de temps. De tota manera i com que no soc una persona massa social, no em preocupa massa. Generalment, escric per a mi o per alguna persona en concret que sé que em pot llegir. Perquè els que no conec em donen igual.

En fi, que m’he enganxat al facebook i ja veure’m que ens porta aquesta nova moda.

I si no t'accepten? (.i final)

A les persones se'ls accepta i se'ls estima, i punt (i seguit...)

Estimada Soledat,

Primer que res, saludar-te. Feia temps que no se’n sabíem l’una de l’altra.

Hi ha que veure com canvien les coses, i les persones, amb el temps. Pensem que sempre és tot igual, que mai canvia res i mires al teu voltant i…
Sembla mentida quan et deia allò de que les dones bla, bla, bla. Pot ser em vaig passar una mica dient que avui en dia nosaltres, les dones ja no necessitem als homes…
I és que mira el que et vaig a dir. Tinc una amiga, que te una amiga que també deia justament això, que ella no volia saber res dels homes, que anava a gastar-los i ja està. Doncs bé, sembla ser que “donde dije digo, digo diego”… i ara està vivint amb un home. Pel que diu no li va mal, ja saps amb aquelles coses de la convivència, però en general diu que està feliç i tranquil•la. No sé si vol dir en relació a quan estava casada o a quan vivia sola. La meua amiga diu que la troba bé. I per això de vegades dubte, i no sé si totes les afirmacions que et vaig fer en aquella carta son del tot certes. Perquè a mi el bricolatge no se me dona massa bé. I el llit de vegades em sembla molt gran. I pense amb l’amiga de la meua amiga, i no sé…

Mira, saps que et dic? Que el millor es deixar-se dur pel que et diu el cor. Perquè encara que ens volem creure que no, que l'instint no és bo, que hi ha que fer cas al cap, pensar les coses i deixar-se guiar per la raó, a mi em sembla que quan em deixe dur pel cor, com que no dubte i m’ixen millor les coses. Si, crec que aqueix és el secret.

D’altra banda, tot va bé, no em puc queixar. És més, seria una desagraïda (amb la vida) si ho fera. I si, estic tranquil•la i feliç. El treball bé, la família be…

Bo, Soledat, m'acomiade ja de tu, i a veure si la propera carta no es fa tant distant en el temps.
Et desitje que tot et vaja bé.

I ja saps, fes-li cas al cor, que ell sempre va davant de totes les demés coses.

Un bes.

Llibertat

11 DE MARZO EN EL RECUERDO

QUISIERA DEL RECUERDO BORRAR EL ESPANTO
regresar al pasado
y dar marcha atrás.

Quisiera ser del grito nota de silencio,
de la tibia mañana, concierto
de paz.

De la segada vida soplo de tristeza,
nota dolorida
de cantos que suspiran,
de llanto y soledad.

Quisiera ser del violín la cuerda sonora,
resonancia imposible de un eco
sin final.

De doscientas voces alzadas al viento
quisiera ser el tono
el ritmo, el compás.

Más…
sólo soy poeta, rapsoda del lamento,
aedo de mil lágrimas
amargas y versos,
quijote de la estrofa,
entonando roto el pecho
mi canto de juglar.

Antonio García Vargas